> Escultura

Guix cuit ( o viu)
S’obté deshidratant l’algeps (mineral de guix) mitjançant la cocció (aprox. 150 °C), i després molent-lo fins que quedi en forma de pols blanca, (com més blanc i fi, millor qualitat). Té la propietat d’endurir-se ràpidament amb l’aigua. El temps de presa i la duresa estan condicionats perla quantitat d’aigua en el pastat. Té una densitat de 2,3 a 4 Kg/dm3. El guix no és resistent a l’acció dels agents atmosfèrics (com per exemple, la humitat) ni tampoc als esforços de tracció i compressió, però sí que resisteix les temperatures extremes. S’adhereix a les pedres i materials de construcció, però no a les fustes, plàstics i metalls. Ataca i oxida l’acer.
El guix és un material que, per les seves característiques, de vegades no és útil per fer obres definitives. En canvi, es pot dir que és un material imprescindible en el camp de l’escultura perquè permet tant la realització d’obres per un procés directe com indirecte (motlles).

Hi ha diferents tipus de guix segons la seva aplicació:

• Guix recuit o mort, o “de pintor”. No pren ni s’endureix si no se li afegeixen aglutinants (coles).
• Guix ordinari o comú. De color blanc brut, compost per tota classe de pedres guixenques. Conté diverses impureses. S’usa sobretot en la construcció.
• Guix blanc. Més fi que l’ordinari. Es el que fan servir els guixaires (parets).
• Guix de motlles. S’obté de l’algeps més pur. S’endureix i pren més de pressa que el blanc (en 10 minuts). També té més resistència. S’utilitza principalment per fer motlles.
• Guix d’escaiola o d’alabastre (París). És el de millor qualitat. És molt blanc i resistent. S’utilitza per als treballs acurats d’emmotllat i és el més apropiat per a fins escultòrics.

OBSERVÁCIONS I RECOMANÁCIONS

Barreja del guix
Es comença per omplir un bol de plàstic amb aigua freda i neta. Si van tirant grapats de guix en pols sobre la superfície, fins que s’absorbeixin i el guix arribi al nivell de l’aigua formant una petita illa. Si es fa servir per a un colatge, ha de ser més líquid del normal. 1 litre d’aigua per cada 1,5 kg de guix. Llavors es deix reposar una estona (1 minut o 2), abans de començar a barrejar-lo amb les mans.

• A menor quantitat d’aigua utilitzada, més gran serà la duresa i la rapidesa de la presa.
• El temps que tarda en prendre’s és entre 15 i 20 minuts, aproximadament.
• El millor moment per treballar el guix és quan arriba a un estat pastós (com de nata).
• Si el guix està una mica passat, tendirà a espesseir-se més de pressa, i si està en mal estat, prendrà, però no s’endurirà. Una forma de conèixer l’estat del guix consisteix a prémer el guix en pols entre els dits: si es manté compacte és que està en bones condicions; si no, és que està passat.

• Per accelerar la presa del guix:

o l’addició d’aigua calenta (60 °c)
o Afegint-hi sal (clorur sòdic) en una proporció de 10 gr. per litre.
o agitant la mescla de forma vigorosa.
Generalment, però, aquests procediments disminueixen la duresa i resistència del guix.

• Per retardar l’enduriment hi ha diverses formes:

o amb excés d’aigua en el pastat.
o esperar uns 10 minuts abans de començar a pastar-lo.
o Afegint-hi calç (clorur càlcic).
o Afegint-hi coles de diversos tipus (25 gr. per litre).
o Afegint-hi àcid acètic (vinagre) al 5%.

• Per aconseguir un guix més dur, s’hi poden afegir coles vegetals com la dextrina, el midó, la goma aràbiga, etc.; coles animals com la cola de conill, de peix, etc., o coles minerals com silicats (potàssics, sòdic), borat sòdic (bórax) etc. i sintètiques com l’acetat de polivinil, etc.
• No es pot aplicar guix a sobre d’un altre guix que encara estigui reaccionant (calent), perquè es corre el risc que es desprengui.
• Quan s’afegeix més guix al que ja s’ha pres, si aquest està sec, és convenient mullar-lo per tal que tingui una bona adherència; si no, el guix sec absorbiria l’aigua de la segona aplicació, i es desprendria de l’anterior.
• Quan es fa un motlle de guix per fer un buidat de barbotina o un moldejat a pressió, es aconsellable mantenir sempre la mateixa mesura de la pasta (1:1,5 - aigua : guix)
• Quan s’utilitza el guix com a material definitiu és convenient fer servir armadures i suports perdonar-li més consistència. S’acostumen a utilitzar reforços metàl•lics, com per exemple tubs d’acer de secció quadrangular i malles galvanitzades, així com arpillera o espart. També és possible fer servir canyes tant per a l’estructura interna com per a l’externa; en canvi no convé usar fusta perquè absorbeix l’aigua del guix, s’infla i fa que la peça s’esquerdi. Per crear suports que evitin un excés de pes i consum, un material molt adient és l’escuma de poliestirè, inalterable sota els efectes de la humitat, lleugera, resistent i molt manipulable.
• Per unir dues peces, és convenient deixar aspres les zones de contacte i no polir-les fins a aconseguir la superfície final. Un altre sistema d’unió és aplicar un adhesiu aquós, com per exemple l’acetat de polivinil (cola blanca).
• Les parts que hagin de suportar tensions, val més reforçar-les amb metxes o perns metàl•lics, per tal d’obtenir una major consistència.
• Les peces que estan en contacte amb el guix, han de ser de tipus inoxidable i si no, s’han de protegir per evitar que s’oxidin.
• Si es vol aconseguir un acabat llustrós (pàtina), cal aplicar una dissolució d’estearina i trementina en una proporció del 10 %. S’extén sobre el guix, prèviament escalfat, i un cop seca la barreja es frega amb un drap tot aplicant-li pols de talc.